Joan Salvat-Papasseit, en unes notes autobiogràfiques de joventut, havia dit: “Sóc, com home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental: tot ho he vist o viscut. Però em sé una aristocràcia d’esperit, que es pot alçar dels límits de la Universitat que no m’aixoplugava. Amo l’art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Mai no he tingut fortuna, ni mai no la tindré. Però la joia és meva, perquè la sé sentir, professió de Poeta que sóc”. Salvat-Papasseit va ser un geni de l’ecriptura que va revolucionar, ja a prinicpis de segle XX, la poesia catalana gràcies a la influència avantguardista del moment. Així va ser com va aconseguir una poesia intimista i trencadora, totalment diferent, amb caràcter propi. Les seves preocupacions socials, com ara la misèria de l’emigració, les desigualtats econòmiques, l’explotació dels dèbils, són un tema recurrent de la poesia salvatiana. Ell proclama la revolta de l’home entusiasta, la revolta com a realització de la llibertat i la dignitat humana, i reclama els Poetes amb majúscules.
